El Washington Post ha escrit un raportage del qual el Vaticà reavularà les seves relacions amb l'Islam. Segons fons de la Santa seu, malgrat els esforços del Joan Pau a dialogar amb els musulmans, els resultats no eren els escomptats i hi hagué molt poc avançament en l'amelioració del tractament de les minoritats cristianes en al pròxim Orient. No em sorpren gens que el Vaticà s'ha disil luisonat amb l'obertura amb els musulmans. Ells- sobretot els imams- concluiren que totes les demandes de perdó només provava de la falsedat del cristianisme i doncs affirmeix que que es contuniï discriminant contre els cristians com a dimmis que son.
Personalment, m'agradaria que le pròxim papa emprenyés bastant els règims musulmans com el saudita, egipci, iraní, indonesí i altres, sobre la dimmitud i la constanta discriminiació contre els cristians. Per exemples aquestes lleis que prohibeixen que es construeix noves esglésies o renovant velles; la discriminació social etc.. Pels saudites- que la llibertat religosa es reciprocal si ells volen subventionnar imams i mosques als països occidentals que deixi els cristians i altres minoritsts religioses a praticar sense que la policia inquistorial fici el nas on li cal.També per les eséglesies i altres llocs de culte. So l'Islam es tan fort en Àrabia saudita, l'existència d'esglésies no fonsarà pas l'islamicitat de la península. I si perdés fidels; doncs hauran de treballar per guardar-li.
If the Chinese managed to sweep away the oligarchs- they'd currently be quite nationalistic and the popular mood might get them carried away. Not a defense of the oligarchs but a reminder that popular sentiment isn't always positive or noble. Personally, I speculate that if the democratic wave were to transform the current regime, China would break up into independent states like 1911 but without the warlordism. The south is quite resentful of Beijing's political dominance as well as economic ineptitude.
So if democratization came to China, the south would demand much more political influence. If the new regime is reluctant or doesn't give enough, the south will simply leave China. In the north, the Uguirs aren't Chinese and really have never wanted to be part of the court. Tibet is obvious. So are we Canadians prepared for a China that breaks up into various independent countries if democratization does come to the country?
Ahir, les notícies reporten del vandalisme contra properitats japoneses en Xina per un grup d'estudiants i altre manifestants. Ells protestaven d'un nou manual escolar que el Ministre japonès de l'educació que minimitzava les atrocitats commeses per les tropes japoneses en Xina abans i pendant la 2a Guerra mundial.
Es cert que els japonesos encara no s'han excusats per les atrocitats commeses del anys 30-45 i encara no han aprés res. Però al mateix temps, l'oligarquia communista tampoc té les mans netes. Ella encoratjà aquestes manifestacions nacionalistes però aviat havien perdut el control. Es ben típic dels communistes de recòrrer al nacionalisme i un bastant ràncid i xenofòbic per mantenir-se al poder. Ben típic que quan rasces un communista trobas un nacionalista Els oligarques manipularen l'indignació raonable del poble per renforçar la seva posició dominant sobre la societat xinesa que ells son els únics qui poden fiar per protegir la mare pàtria I tots els ex-abruptes feixucs d'un nacionalisme fastigós.
Francament, l'oligàrquia li cal l'obstinència japonesa sobre son rol en cometre atrocitats durant els anys 30-40; per que el día que els segons repudian aquels actes inhumans, els primers perderan un support important que legitimi el seu regne. I ja sabem a través l'història que quan una oligàriqua communista perd la legitimitat s'aventura en al exterior per rensforçar l'orgull nacionalista