De la condició confosa d'Arafat: ¿Es mort o no?

Em desagrada aquesta confusió sobre si Arafat es mort o no. Em fa pensar molt a la situació semblant de Franco. Ningú volia dir la veritat sobre la seva salut fins que la seva mort era incontestable i no es podia amagar més. Ens trobem amb la mateixa cos amb Arafat. Admés exposa la gran feblesa de règims totalitaries, autoritaris i pura dictadures: un cop que mori el dirigent maximal, tota l'estabilitat política s'enfons com gel en un hiveracle.

Es bén tipic d'aquest tipos de règims que el gran 'jefe' no pot designar un successor per por que aquell matarà el primer per li substituir de manera més ràpida. Temo que els palestinis cauran en una guerra civil que carragarà els restos de la societat civil i prendran decennis a recuperar. Però d'altra banda, mmlagrat el sicofantisme que la gent elogia a Arafat, l'història no el recordarà de manera positiva. Ell ha sigut un dels responsables principals de la misèria, del cul de sac polític que els palestinis havien sofert durant gairbé 40 anys.

Arafat cometé l'error més grossa quan rejectà l'oftera de Barak i Clinton sobre els territoris. Arafat i els dirigents palestins realment presumiran que fotarian afora d'Israël de la mateixa manera quand els israëlites sortiran de Liban. La segona intifada continua ser un desastre sense precendents pels palestinis. En lloc d'espantar el israëlites, ells elegiran Sharon- llur pitjor amic- qui els ha fotat canya i ara els palestins es troban en pessima situació havent perdut gairebé tot. Espero que quan morí Arafat, les veus moderades tendran suficentment de coratge a qüestionar la present política i exigir que es canvi per fracas total que ho es.

De les el·leccion estadaunidenques: ¡per fi s'acaba!

Com estranger que viu geogràficament propera a EE UU, haig d'admetre que ja n'estic content que avui s'elegeix el president. M'ha afartat, escoltar fins a punt de solofilisme les coses més rebuscased sobre si un resultat d'un partit esportiu determinarà qui guanyarà o sobre el sondejos interminables de sí aquells que posseixen tal personalitat, viuen en un apartament en lloc d'una casa d'on son proprietaris, treballen en un feina particular i guanyant tant com salari pronaran més per un candidat com un altre.

Es força intressant de cóm aquestes el·leccions es tractissin d'un refèrendum sobre no sols la política de guerra de Bush ans també sobre EE UU com a únic superpòtencia mundial. Si més bé què no, poc importa qui guanyi haurà d'estendre la mà als aliats i països simpatics per que sol els americans no poden lluitar contra els islamodjihadites. Tambée els aliats i els països simpatiques hauran de revisar llur polítics envers els EE UU. Els americans que poderosos que el món préten no son els unics agents que mouen l'història.

Not much to say about the American elections but I'll write about it anyways