La crisi econòmica espanyola i l'empenta per l'independència

La pòlitica a vegades sembla ser glacial i res es mou ni canvia. Però deguda a l'amplitud d'una crisi o per la gravetat d'una situació, la política canvia de manera vertiginosa

Ací es el cas de l'empenta per l'independència de Catalunya. Ha passat de ser una reivindicació minoritària però influent a un desig majoritari. No es la crisi econòmica que sacseja Espanya que ha provocat aquest desig sinó com el govern central, especialment el incoherencia entre Rajoy, el Ministre de Haciendia i de Relaciones exteriores. Ells en el començament del seu mandat donaven informació contradictòria sobre si o no demanaria el rescat del l'UE.

Però el colmo era els tractes que Catalunya rebia. Era francament de mala fe del governs centrals successius d'extreure- per no dir robar-els diners catalans i de les altres autonomies per petjar-los en projectes totalment inviables com lAVE o aeroports com estudià Germà Bel estudià A més, el govern central no s'ha cobert amb glòria amb els tall des pressupostes en les competències exclusives autonòmiques com l'ensenyament i sanitat; i per aprofundir la mala fe, el govern central sota Rajoy escanya econòmicament Catalunya en no transferir el diners que pertanyen a la Generalitat- i doncs del catalans-amb l'idea que el govern central intervindria a Catalunya i manaria com ho ha fet desdel 1714.

Els politics castellans mai no han - i no acepten- que Catalunya sempre ha tingut, i té, per la voluntat expressa de la seva populació, una diferencia irreductible que 4 segles desdel Compromís de Casp no ha pogut destruir ni assimilar. Si mirem l'història tant de Catalunya com de Castella, concloem que ambdós haurien beneficiat de ser entitats separats i independents.

Mentrestant, si el govern central i els partits volen salvar els mobles i neutralitzar l'independència es de reformar la constitució profundament com reconèixer les agencies tributàries de cada autonomia, una perequació amb la qual les autonomies riques dones algun percentatge al govern central per les pobres i un respecte rigorós de les competències exclusives autonòmiques- més cruament- que el govern central no es fiqui el nas; així com compartir competències com el transport, energia i afers exteriors en que toca les competències exclusives de les autonòmies.

La crisi del euro o el retorn del associacionalisme a Catalunya

Davant del nostres ulls veiem la fi d'un sistema de benestar que veié el dia de l'endemà de la fi de la Segona guerra mundial. Com es natural, aquesta crisi espanta la gent que es posa molt nerviosa i angoixada.

Tanmateix, també hi ha una oportunitat, sobretot a Catalunya, reclamar un heretge molt nostrat: l'associonalisme. En el nostre passat no gaire llunyà, si els catalans volien una cosa important que desenvoluparia el país, ja sabien qui no es podien refiar a Madrid per fer quansevulla cosa per a ells; doncs els catalans formaven associacions per construir que els hi faltaven.

Ara amb la crisi, l'estat que sigui Madrid, la Generalitat o el municipis no té ni cinc per donar als ciutadans. En conseqüència, els catalans hauran d'espavilar-se a cobrir la llacunes que els diferents nivells de l'estat que ja no seran capaços a omplir. L'associacionalisme donaria esperança a la gent que se sent desesperada per la crisi. L'associació- que modesta que sigui- ajudaria la gent d'ajuntar-se com a socis que fan una cosa que val la pena i valora els seus coneixements, les seves experiències. Això disminuiria un mica ls tensions socials que Catalunya sofreix en aquests moments.

El 14 d'abril: la meva interpretació

Toni Soler ha publicat un llibre que analitza el 14 d'abril 1931 quan Macià i Companys proclamaren la República federal catalana. Soler en la seva manera entra suaument però rotundament en la controvèrsia provocada pel llibre de Pio Mora.

Pio Mora parla del fets de 6 d'octubre 1934 que titlla de totalitari. Soler discrepa profundament per que quan es proclamà la República en 1931, l'Esquerra Republicana Catalana era massa heterogènia per ser totalitària. A fortori, 3 anys mes tard, Companys no podia ser totalitari per que la mateixa heterogeneïtat existia en 1934 com en 1931.

L'Estat Català- el partit de Macià- encara dominava ERC malgrat la mort de del seu fundador en 1933. En tot cas, una de les coses que s'pren en el llibre es que el federalisme es paper mort en el context espanyol. Els castellans poc importa les seves posicions ideològiques: dreta, esquerra, republicana, monàrquic, son centralistes. A més estan units en contrast amb els catalans que han sigut- encara son- més heterogenis i desunits.

no es la primera vegada que veiem aquesta desunió: 1640, 1714 i de nou en 1931. Doncs es veu en retrospectiu, els orígens de la desfeta de la República durant la guerra civil així com la reducció de la Generalitat a una diputació sobreglorificada quan el govern republicà espanyol es traslladà des de València a Barcelona. Encara que no el diu explícitament, Soler conclou subtilment que quan els catalans es confronten amb els castellans, els primers sempre surten perdedors i la seva independència a influir esdeveniments es redueix a zero.

Les routes à Québec: l'importance de se maintenir

Il y a 2 semaines qu'une section de la Ville-Marie ( la route 720) avait tombée. Heureusement, c'était pendant les vacances de la construction et donc, personne n'a été blessée. Cependant, cette route a été fermée pour ques les autorités pouvaient y éffectuer des réparation d'urgences.

En laissant de côté de la blâme et les débats de qui en est responsable qui s'éterniseront, je veux réflechir sur 2 aspects que me semblent inaperçus par les plusparts de commentaristes et les citoyens.La première reflexion: les débats existentielles sur la langues et la souverainté- bien qu'important- aurait distrait les politiciens et les ont fait oublier que le quotien continue. Or rien n'empêchait que les politiciens discuentes les grands questions du jour au même temps qu'ils assuraient que les infrastructures soint bien construites et que le gouvernment les inspecterait.

Cette omission me conduise à la deuxième reflexion:Comment se fait-il que les gouvernements sucessifs ont carrément abdiqué de cette responsabilité de base? Cette négligence n'est pas forcement une vice latine ou française. La France et la Belgique leurs infrastructures sembles bien plus soldies que les nôtres et ces pays-là effectuent des inspections régulières.

Il apparaît qu'au Québec qu'il s'agit à la fois d'une rêve que les infrastructures s'éternisent- regardez comments les aquaductes et les chemins romains persistent!- et une certaine parese puisqu'inspecter les infrastrutures est beaucoup moins glorieuses que discuter les grandes questions existenielles. Certes mais celles-ci changent mais l'infrastructure demeure.

La guerra de Libia: o un conflicte sense interessos nacionals

Fa mésos que Ghadafi decidi a respondre a la Primavera àrab amb bales i coets. Fa igualment, 1 mes i més que l'OTAN, a través de França i l'Angleterra, hagi inciat una intervencio armada contra Ghadafi perque matava els seus conciutadans.

Encara que l'OTAN hagi aconseguit una resolucio del Consell de Seguretat abans d'actuar, molta gent dels països membre de l'Aliança es pregunten perque s'ha intervingut a Libia i no a Iemen on la mateixa cosa passava gairebé al mateix temps.Pitjor encara molta gents i els seus dirigents politics com els alemanys es demanen on es l'interès nacional d'intervenir a Libia. Francament, no n'hi ha cap interès nacional del qual els països membres del OTAN individualment o col.lectivament es d'una prioritat.

No ens enganyem, feia 1 any que els mateixos rebels/opositors del règim, acalavamen al-Megrahi, l'assassi de Lockerbie com un heroe quan entrà al pais.

Però la barra d'aquesta gent es de queixar que l'OTAN no fa prou pero destruir el material bel.lic del règim i el secretari general de la Lliga àrab denunciava als 3 dies del començament de la campnaya que L'OTAN matava massa gent. Collons quina barra! I ell ni diu ni piu quant el règim sirí mata la pobalació amb impunitat o a Iemin. Quan tot els membres de la Lliga àrab i de l'Organització de països islamics s'impliquen molt més que 4 avionets de Qatar i els opsoitiors es demosntrans militarment més comptents llavors els escoltaré amb més seriositat. Mentrestant que es callen i els rebels guayen més victòries militares moltes més contundents.

Realment, Cameron i Sarkozy haurien de haver pensant fredament els seus interessos nacionals respectius i col.lectivament per l'OTAN i l'Ùnió Europea abans d'haver intervingut en Líbia. Perque des d'un punt de vista estricatment nacional, la guerra on Líbia es divideix en 3 regions distreuria Ghadafi a commetre més actes de terrorisme o interferir en els afers interns de molts païssos africans.I si els àrabs realment odien tan a Ghadafi com fingeixen, fornirian als opositors amb armes, diners i reconeixament malgrat passar per les seves primaveres respectives

Nicholas Kristoff: Don't apologize on my behalf

Nicolas Kristoff of the New York Times has posted a rather unnecessary apology on behalf of Americans in particular and of non-Moslems in general.

I don’t want him to apologize on my behalf because I’m not the one who’s violent, goes beserk, burns down buildings nor riots when he assumes the smoke from a military base is burning of my holy book.

Right now, Moslems are violent and have great difficulty controlling their emotions. I can certainly empathize that burning of someone holy book is unnecessarily provocative but if Islam is such a robust and self-confident religion, it should’ve been able to use the event as a teaching moment. Islamic apologists should’ve prepared themselves to explain why the Koran is a holy book and to persuade non-Moslems on the religion’s reasonability.

The fact that the apologists squandered the occasion and antagonized people who would naturally be sympathetic, merely reinforces the popular view that Islam is a
disordered religion and its believers are a menace to peace

Honestly, I want to read and hear Moslems expressing contrition about their behaviour past and present . Unfortunately, they never will so the bad will will continue to exist

Réflexions sur les deversement du pétrole au Golfe de Méxique

Bon, il semble que BP a finalement réussi à stopper le déversement du pétrole quelles que 80 journées après que la platforme pertolière ait explosé.

Ce qui frappe de cet événement c'est comment le gouvernement fédéral traînait les pieds-comme on dit à Québec. Si vous lisez l'anglais, surtout un peu colloquial, vous pouvez jetter un coup d'oeil aux archives du Gateway Pundit.

Comme je disais tantôt, la lenteur de la réaction de la part de l'Administarion Obama frappe par l'ampleur de comment elle a été très mal-preparée pour cette catastrope. Certes BP mérite les critiques qui l'ont été enyoyé et Tony Hayward a payé un lourd prix; cependant, il incombe au gouvernement fédéral américan a prendre charge dans une telle sitauation. Ce qui crit à l'attention c'est que ni Obama ni ses subordonés responsables à coordner les desastres ont su qu'il existait des ressources telle que des barrières de pollution qui absorbent les nappes de pétrole.

Le PDG de cette entrprise en Maine, se plaignait que ni BP ni le gouverenment fédéral l'ont contacté pour transporter ses barrières au Golfe.

Cette désastre confirme ce que je toujours soupçonnais d'Obama et son Administration: sont des gens «super-smart» mais qui manquent trop d'expérience; en outre, j'ai été un peu irrité de l'hypocrasie d'Obama, il se deludait qu'il se préoccupait beaucoup du deversement mais il prennait beaucoup de vacances, il jouait de golf ou même participait dans les événements de lévée de fonds pour la partie. Hônnetement, son comportement exposait qu'il s'en foutait des gens et de la situation. En fait, le gouverneur de Louisianne Bobby Jindal menaciat de prendre charge de la situation et d'interdire toute agence fédérale parec qu'il avait complètement perdu la patience face au fédéral

Mais, Obama et son équipe ont été élus parce qu'ils donnèrent une image de compétence. Et on vois maintenant qu'il s'agissait d'un mirage.Tellement qu'il risque de se trouver face à des contestatire lors de la nomination en 2012.

En effet, je n'étais- et je demeure- scéptique envers Obama. Son éloquence me frappait comme trop molleuse et sucrée donce à le soupçonner